Acollida i integració: del gest al compromís

L’Estat espanyol és des de fa quatre dècades una de les principals societats receptores d’immigració d’Europa. Si l’any 1980 residien al país unes 184.000 persones nascudes a l’estranger, el 2024 la xifra va arribar als 8,8 milions. Avui, a més, un de cada tres naixements correspon a mares estrangeres, una dada que mostra fins a quin punt la immigració ha esdevingut un factor decisiu per al creixement demogràfic i la sostenibilitat futura de la força laboral. De fet, els fluxos migratoris s’han adaptat a les necessitats del mercat laboral, ocupant sectors amb alta demanda, com ara la construcció o l’hostaleria.

Tot i això, aquesta transformació no ha anat acompanyada de processos d’integració prou sòlids, i milers de persones continuen vivint en una situació d’extrema vulnerabilitat. Segons el IX Informe FOESSA, «les persones amb nacionalitat estrangera tenen nivells d’exclusió social molt més elevats que les de nacionalitat espanyola (gairebé quatre vegades més exclusió severa i tres vegades més exclusió total) i la incidència és especialment alta entre les persones africanes»

La irregularitat administrativa ha esdevingut un dels principals factors d’exclusió social. Les dades de l’informe FOESSA revelen que el 67,5% de les persones en situació irregular pateixen exclusió social. No tenir papers significa, en molts casos, no poder accedir a una ocupació formal, llogar un habitatge, obrir un compte bancari o desenvolupar un projecte de vida amb estabilitat. Significa viure en uns llimbs jurídics i socials dels quals resulta molt difícil sortir-ne.

La Loubna va arribar a Catalunya des del Marroc amb dos fills, estudis i l’esperança de trobar una feina que li permetés tornar a començar. La realitat va ser una altra. Els primers mesos els va passar a casa d’una amiga, buscant oportunitats que no arribaven. «Tinc estudis i habilitats. Pensava que això m’ajudaria a trobar feines, encara que fossin sense contracte, però m’està costant molt», explica.

Ara viu a Manresa i, gràcies a l’acompanyament de Càritas, està estudiant, ha tramitat la targeta sanitària per als fills i s’ha pogut empadronar. Malauradament, no s’ha pogut acollir a la regularització extraordinària de migrants. Un dels requisits era ser a Espanya abans de l’1 de gener del 2026, i ella va arribar només uns dies després. «Ha estat molt dur per a mi», confessa la Loubna.

L’Ousmane Mbengue, un jove senegalès que fa una mica més d’un any que és a l’Estat, recorda una sensació semblant. «Els meus primers mesos van ser una mica difícils perquè no coneixia ni la ciutat ni l’idioma, fins i tot el clima era diferent», explica.

L’educadora social Yousra Touri El Mansouri, que treballa a la Càritas de Vic com a tècnica d’acollida i acompanyament, parla del desarrelament com a procés de dol. «Moltes persones ens comenten que troben a faltar petites coses de la seva vida quotidiana, com ara el gust dels mangos, el color del cel o l’aroma del cafè. Migrar significa, sovint, que la realitat de la persona canviï de manera dràstica. A això s’hi afegeix que, en trobar-se en situació administrativa irregular i no tenir xarxes de suport, la seva vulnerabilitat s’incrementa».

En efecte, com explica la seva companya Jordina Sirolla, treballadora social de Càritas a Manresa, «la integració en aquesta primera etapa, en la que no tenen documentació, és molt complicada, perquè estan en terra de ningú i en situacions de veritable fragilitat». La seva existència és en “mode supervivència” i, així, és complicat establir relacions personals, cosa que implica viure una solitud que augmenta encara més el dol migratori. «Acompanyar-los en aquesta situació és molt difícil —reconeix la Jordina—. Per aquest motiu creiem que les acollides grupals permeten construir els primers vincles amb la nova comunitat».

És precisament en aquest espai entre l’arribada i la integració on van néixer les anomenades càpsules grupals d’acollida i estrangeria impulsades per Càritas Diocesana de Vic. La iniciativa va sorgir per donar una resposta grupal a una sèrie de necessitats comunes: les persones migrants nouvingudes compartien els mateixos dubtes, les mateixes pors i les mateixes necessitats.

L’any 2025 unes 500 persones van participar en càpsules d’estrangeria a Vic, Manresa i Igualada. Són espais on s’ofereix informació sobre drets, ocupació, salut, habitatge o tràmits administratius, i les persones participants no només reben informació sobre els serveis oferts per Càritas i les organitzacions amb les que treballem en xarxa, sinó que també comparteixen experiències, dubtes i vivències amb altres persones en situacions semblants», apunta la Yousra.

«Em fa veure que no estic sol —afegeix l’Abderrahim, un home d’origen marroquí que ara viu a Vic—; conèixer altres persones que lluiten pel mateix que jo em dona molta força». El seu objectiu principal és «aconseguir els papers» i una feina.

I és que, com assenyala Kaouthar Aouam, tècnica de preacollida a Igualada, «la situació administrativa irregular té un pes enorme, perquè acaba condicionant pràcticament tots els aspectes de la vida quotidiana». La dificultat per a accedir a una feina digna, a un habitatge estable o fins i tot a determinats drets genera molta inseguretat i frustració. «Moltes persones viuen amb la sensació d’estar sempre esperant, sense poder avançar realment en el seu projecte de vida», denuncia la Kaouthar.

Per això, des de Càritas i la Fundació FOESSA creuen que «la integració ha d’estar al centre de la política migratòria» i adverteixen que «és un imperatiu ètic».

Amb el suport del Departament de Drets Socials i Inclusió i del Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya.