“Els discursos que estigmatitzen les persones migrades són profundament injustos i contraris al missatge de Crist”

(Entrevista realitzada per Montserrat Creus i publicada a Catalunya Cristiana)

Nascuda a Mèxic, Sílvia Sanabria Juárez és llicenciada en psicopedagogia, amb un postgrau en Mediació familiar i comunitària i estudis de doctorat en Educació Intercultural. Fa més de trenta anys que treballa i coordina projectes amb persones en risc d’exclusió social, principalment dins de l’administració pública. Des de l’adolescència, ha participat en la pastoral social i en l’animació comunitària, primer a Mèxic i, des de fa vint anys, a Vic. Després d’anys de trajectòria a l’administració pública, va descobrir a Càritas un espai on posar els seus dons professionals i vocacionals al servei dels més vulnerables i de l’Església. Fa tres anys, va iniciar el seu camí com a referent de Programes Socials. Actualment, és la Delegada de Càritas i Migracions del bisbat de Vic i exerceix el càrrec de directora de Càritas Diocesana de Vic, de manera col·legiada i provisional.

Quan ha estat nomenada com a delegada de Càritas i Migracions? El meu nomenament és molt recent, el 18 de juny. Agraeixo la confiança que m’ha dipositat el Senyor Bisbe de Vic del Bisbe Romà Casanova, i per a mi és un gran honor poder rellevar Mn. Ramon Donada, que durant nou anys va exercir aquest càrrec.

Què implica aquest nomenament a nivell diocesà? Implica assumir, en nom del Bisbe i en comunió amb ell, la responsabilitat de representar i coordinar l’acció de Càritas dins de la diòcesi. Això inclou vetllar perquè es compleixi la seva missió d’expressar la caritat de l’Església promovent una societat més justa. A més, per a mi, que una dona i migrant pugui assumir aquest rol és un signe clar que la nostra Església fa passos decidits cap a una major igualtat i inclusió. És una mostra d’una comunitat cada cop més oberta i acollidora.

Quin encàrrec té del bisbe Romà Casanova? El bisbe ens ha encarregat, a mi i a la comissió directiva, vetllar perquè Càritas sigui present i viva a totes les parròquies, ajudant a les comunitats a posar la caritat al centre. També m’ha demanat promoure la sinodalitat i la unitat entre les diferents Càritas, i garantir que l’acció social vagi sempre unida a l’anunci de Crist (decrets del Sínode de l’Esperança).

Com encara aquest nova etapa? Assumeixo aquesta nova responsabilitat amb un profund sentit de servei, il·lusió i passió amb el compromís de seguir treballant al costat de les persones més vulnerables, tot buscant ser instrument de l’amor de Déu enmig del nostre món ferit. En definitiva, com ho he fet fins ara, caminant al costat de les persones més fràgils, escoltant, discernint i construint comunitat.

El debat partidista sobre el fet migratori, l’estigmatització dels nouvinguts o dels qui ja porten molts anys a Catalunya i els discursos d’odi s’està atiant en els darrers dies. Com es podrien desactivar aquestes situacions? No podem permetre que el dolor i la por siguin utilitzats per sembrar odi i dividir la societat. Els discursos que estigmatitzen les persones migrades, moltes d’elles ja plenament integrades i essencials per al futur del nostre país, són profundament injustos i contraris al missatge de Crist. Dic del nostre país perquè així ho sentim i vivim molta gent que per diverses causes vam decidir fer arrels aquí.

Com a Església, no podem callar davant la cultura del rebuig i del linxament, ni col·laborar-hi amb les nostres paraules, silencis o actituds. Ens toca treballar per una acollida integral i digna, que doni oportunitats reals, especialment als més vulnerables.

Només construirem convivència i pau si substituïm els murs pel diàleg, les generalitzacions per la veritat, i el rebuig per l’acollida. I això comença per cada un de nosaltres, des de la comunitat cristiana fins als responsables polítics.

Va formar part de l’Assemblea del Sínode diocesà de Vic. Com va influir aquella experiència en la seva manera d’entendre l’Església? El Sínode diocesà de l’Esperança em va ajudar a estimar més l’Església, en la seva diversitat i complexitat. Em va fer veure la força de l’Esperit quan escoltem amb humilitat i busquem plegats camins nous.

Des de la seva experiència professional a Càritas Diocesana de Vic i ara com a nova delegada, quines són les prioritats d’actuació que considera urgents Veig com una prioritat absoluta continuar amb l’acompanyament de les situacions d’emergència social arreu de la diòcesi, i garantir que Càritas sigui present i viva a cada parròquia. Les necessitats augmenten, però els recursos són limitats, i per això és fonamental optimitzar esforços i treballar en xarxa per arribar a les persones i famílies més vulnerables, especialment en àmbits tan urgents com l’habitatge i la cobertura dels drets i necessitats bàsiques.

Alhora, crec essencial enfortir les xarxes comunitàries, formar els equips, i fer passos decidits cap a una Càritas més sinodal, on tothom: voluntariat, personal tècnic, responsables i les persones participants tingui veu, responsabilitat i una participació real.

Quines noves realitats socials haurà d’afrontar Càritas Diocesana de Vic en els propers anys? Vivim en una època de transformacions socials accelerades i sovint imprevisibles, i això ens demana ser flexibles i oberts a canvis de paradigma. Cal fer front als discursos d’odi i a la cultura del rebuig, especialment envers les persones pobres i migrades. Davant d’això, serà clau defensar una acollida digna, reforçar les xarxes comunitàries i mantenir una acció arrelada al territori, capaç de llegir els signes dels temps i posar la persona al centre.